Cap a un habitatge digne, col·laboratiu i desmercantilitzat
L’accés a l’habitatge és un dels drets socials més vulnerats globalment. Segons estimacions d’ONU-Hàbitat, el 2030 el 40 % de la població mundial, uns tres mil milions de persones, necessitaran accés a un ‘habitatge adequat’. Aquest terme s’ha de definir en relació amb altres drets fonamentals com la salut, la dignitat, la inclusió, el benestar i la seguretat. Més enllà d’assequibilitat i seguretat de tinença, un habitatge adequat ha de respondre a necessitats vitals que poden ser múltiples i diverses al llarg de la vida. Si ens centrem en el valor de la dignitat, l’habitatge és necessàriament més que el “dret a un sostre” i apunta a la integració dels habitants al disseny i la presa de decisions. Històricament, les polítiques d’habitatge assequible (pública o filantròpica) s’han enfocat en espais mínims vitals o models de ‘talla única’, amb solucions habitacionals de més o menys qualitat i innovació. És només els darrers anys que el debat s’ha tornat a obrir sobre com combinar l’assequibilitat a llarg termini de models d’habitatge amb pràctiques de participació real dels habitants des del desenvolupament a la convivència.
L’habitatge col·laboratiu com a concepte paraigua
A Europa, aquesta reflexió ha portat a la darrera dècada a un ressorgiment de moviments i investigació sobre “l’habitatge col·laboratiu”: es tracta de models en què la construcció de l’habitatge i/o la seva gestió són participats pels residents. En molts casos, encara que no en tots, es tracta de projectes que incorporen polítiques d’inclusió cap a residents desfavorits econòmicament, i que sovint estan vinculats de forma directa o indirecta amb la provisió pública d’habitatge assequible o social. En aquest context, l’habitatge col·laboratiu’ és un concepte “paraigua” que aglutina diferents models, com ara els habitatges cooperatius, el cohousing, els Community Land Trust i els baugruppen. Més enllà de les tipologies concretes, hi ha tres èmfasis: el disseny físic de les unitats i el conjunt; el disseny social, és a dir, com els residents estableixen mecanismes de convivència, suport mutu i transformació del seu entorn; i les estructures legals o financeres que requereixen que els residents treballin junts.
El ressorgiment de l’habitatge col·laboratiu té diversos orígens. D’una banda, es desenvolupa a partir d’experiències passades enfocades a aspectes de vida comunitaris com a resposta més sostenible socialment i ecològicament en contraposició a models convencionals individualistes. Models col·laboratius com el cohousing (sota la forma legal d’una cooperativa o no) ofereixen resposta a necessitats urbanes cròniques com ara la crisi de cures, el risc d’aïllament i la pobresa energètica. D’altra banda, la crisi financera del 2008 ha comportat un desafiament polític a l’habitatge de propietat en hipoteca com a aspiració social dominant, en el marc d’una crítica del finançament estès, com explica Raquel Rolnik, relatora de l’ONU per l’Habitatge Adequada (2008-2014), al seu llibre La guerra dels llocs. En aquesta segona línia van models enfocats a la transformació de l’habitatge des de bé d’intercanvi cap a fórmules de desmercantilització, com ara les cooperatives en cessió d’ús i els Community Land Trust, que pretenen sostreure la propietat residencial de l’especulació per mantenir assequibilitat en perpetuïtat.
Més enllà d’Europa del nord
A Europa, la gran majoria de models d’habitatge col·laboratiu històricament s’han desenvolupat a Europa del nord i central. Estudis comparatius han destacat el paper clau de polítiques municipals i supramunicipals en l’impuls i la consolidació de models de gestió comunitària i antiespeculativa, amb diferent extensió, característiques i volum. Tot i això, durant l’última dècada, a l’Europa del Sud també hi ha hagut importants avenços. Al costat de moviments socials pel dret a l’habitatge i en contra de la precarització i els desnonaments (com la PAH a Espanya, la “Caravana pèl Direito à Habitação” a Portugal, o Pleistiriasmoi Stop/Stop Auctions a Grècia) han nascut xarxes d’organitzacions que treballen en formes col·laboratives i antiespeculativa de l’habitar, especialment a través de propietat col·lectiva i cooperativa, com el Co-Hab Lab, des del 2017, que promou concursos per a habitatge cooperatiu en edificis buits a Grècia, i des del 2020, la Xarxa Cohabitar a Portugal i el grup de treball sobre cooperatives de la REAS a Espanya.
A Catalunya, destaca el creixement exponencial del cooperativisme en cessió d’ús durant els darrers deu anys. Per tenir termes de comparació, el 2015 a tota la comunitat autònoma hi havia només un projecte en convivència, d’11 unitats, i 33 pisos en construcció en dues cooperatives a Barcelona, La Borda i Princesa49. El 2021, el nombre total de les unitats havia pujat a 551 (207 en convivència, 304 en construcció) repartides en 30 cooperatives, més de la meitat a la ciutat de Barcelona, gràcies a polítiques d’accés a solars de propietat pública per a la construcció d’obra nova destinades a habitants amb ingressos per sota dels llindars HPO. El 2024, segons dades de la comissió d’habitatge cooperatiu de la Xarxa d’Economia Solidària (XES habitatge), es compten 61 projectes per un total de 1079 unitats (de les quals 291 ja en convivència).
No només obra nova: desmercantilitzar sòl i propietat privada
Encara que es tracti encara de petits arxipèlags, aquestes experiències estan obrint nous camins cap a la desmercantilització del terra i de la propietat privada més enllà de la construcció d’obres nova. Les raons que subjauen d’aquestes experimentacions són múltiples, i inclouen la cerca de models per “blindar” en perpetuïtat habitatges desmercantilitzats a través de la cessió d’ús, i per posar en marxa una transformació més àmplia que aconsegueixi captar recursos clau (sòls i propietats) sota règim de propietat privada. Van en aquestes línies molts projectes pioners de la Fundació La Dinamo, una de les organitzacions més rellevants en la promoció del cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús a Catalunya. Fundada el 2017 per replicar l’èxit de La Borda, té 14 projectes en fase de construcció o convivència, molt en sòl o propietats privades.
El passat 13 de juny, a Barcelona, va tenir lloc una jornada d’estudi sobre nous instruments juridicopolítics per desmercantilitzar i cooperativitzar l’habitatge a partir d’una investigació que he realitzat juntament amb la Dra. Melissa Fernández, la Universitat de Bristol i el Dr. Lorenzo Vidal, UNED. Un exemple és l’ús del dret de Tanteig i Retracte (TiR), una eina legal introduïda a nivell autonòmic (Llei 18/2007; Decret Llei 1/2015) per a la mobilització d’habitatges provinents de processos d’execució hipotecària. L’any 2021, La Dinamo ha utilitzat el TiR per adquirir un edifici de 30 habitatges HPO a Lleida, i destinar-lo a una cooperativa en cessió d’ús, La Closca. Un altre exemple és el cens vitalici (cens vitalici) per aconseguir propietats cap a cooperatives d’habitatges “disperses” en un territori. Es basa en la donació en vida de l’habitatge habitual a canvi de mantenir el dret d’ús (usdefruit) i rebent una compensació monetària. El mecanisme s’ha utilitzat per primera vegada el 2018 al Districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, com a alternativa a models financers d’hipoteques inverses i préstecs hipotecaris. La tercera eina, encara en fase de definició, és la creació d’un Community Land Trust a partir d’una compra tripartida del sòl a la ciutat de Valls (Tarragona). La Titaranya, per blindar-ho de la possibilitat de mercantilització, acostant-se així a models CLT del nord-europeus i nord-americans de trajectòria més consolidada.
Autora: Mara Ferreri
Doctora en geografia urbana i investigadora Beyond Inhabitation Lab, Politècnic de Torí, Itàlia. És patrona de La Dinamo, Barcelona i editora de la revista internacional open-access Radical Housing Journal https://radicalhousingjournal.org/