L’habitatge en estat d’alarma

Les situacions d’emergència com la que estem vivint no ens igualen, sinó que encara posen més en relleu les desigualtats de la nostra societat. Ni tothom està igual d’exposat al virus, ni rebrà la mateixa atenció, ni té les mateixes capacitats per fer front al confinament. En aquesta situació, el precari sistema d’accés a l’habitatge que patim pren encara més importància.

Començant per les persones més desprotegides, les sense sostre que es queden sense menjadors ni serveis bàsics mentre reben multes per desobeir i no confinar-se a una casa que no tenen. Seguint per un estat que de nou mima la propietat privada i oblida les inquilines, decretant primer suspensions de pagaments d’hipoteques per davant dels lloguers. I, òbviament, no és el mateix confinar-se amb parella i fill en un pis de 30 m² sense balcó o en un xalet amb jardí. Mentre que les habitants de Santa Coloma de Gramenet, L’Hospitalet, Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs viuen amb 27 m² de mitjana per persona, als municipis benestants del voltant de Madrid en tenen més del doble.

Vivim un confinament dissenyat des de posicions privilegiades i amb una mirada reduccionista de les formes de viure i de la convivència. A mesura que les científiques van coneixent millor aquest virus ens van indicant què hem de fer per evitar contagis. Però les mesures que es prenen són polítiques, i és l’estat qui decideix que segueixin obertes activitats productives no imprescindibles mentre no permet a les veïnes trobar-se o ni tan sols utilitzar els terrats comunitaris, arribant a l’extrem d’amonestar persones que conviuen juntes per fer ús dels seus propis espais. La prioritat ha de ser la salut, però sembla que certs sectors econòmics tenen preferència per sobre altres aspectes de la vida també relacionats amb la salut (mental i física).

En aquest sentit, apostem per les propostes del Pla de Xoc Social que incorpora 10 mesures urgents a adoptar per combatre la situació d’emergència, incloent-hi la suspensió al pagament del lloguer o l’establiment de mesures per garantir uns ingressos mínims a les llars, per pal·liar la situació de precarietat que s’obre dia a dia, així com també la defensa per una renda bàsica garantida.

Aquests dies hem pogut veure com milers de persones sortien als balcons a donar-se ànims i compartir angoixes, o simplement distreure’s. Que trucaven a les seves veïnes del bloc per primera vegada per preguntar-los si necessitaven res. O que s’organitzaven per demanar a la propietat no pagar el lloguer o una rebaixa durant el confinament. En definitiva, que feien petites passes, sense saber-ho, per transformar les seves escales en petites comunitats, més connectades i solidàries. Ens podríem imaginar aquestes pràctiques més quotidianes?

En la situació d’aïllament en què ens hem hagut de forçar, corroborem que l’habitatge cooperatiu esdevé una pràctica de comunitat i autoorganització capaç d’afrontar amb major resiliència i suport mutu situacions extremes, gràcies a pràctiques d’acompanyament, cura i solidaritat cap a les persones més vulnerables i entre el conjunt d’habitants. També des d’un punt de vista econòmic, on els fons de solidaritat de la cooperativa permeten fer front a les dificultats puntuals d’ingressos que puguin tenir els seves sòcies en aquests moments tan complicats. Disposar de la propietat col·lectiva i d’un pla econòmic propi, ens capacita per posar les necessitats de les persones sòcies al centre.

I no hem d’oblidar que l’actual pandèmia s’emmarca en un context d’emergència climàtica global on justament els habitatges suposen una tercera part del consum d’energia de l’estat. Necessitem desenvolupar noves maneres d’habitar més col·lectives i sostenibles, que ens permetin caminar cap a l’objectiu de transició ecològica i una societat descarbonitzada en un futur proper.

No és distanciament social el que ens cal practicar, sinó distanciament espaial i apropament social. Hem de generar xarxes de suport de barri, relacionar-nos amb les nostres veïnes, i estar més a prop que mai, encara que sigui sense tocar-nos. Aprofitem aquesta situació per repensar nous models alternatius d’accés a l’habitatge més comunitaris, assequibles i saludables.